Resum de la trama
Prologue
En el pròleg, Mercè Rodoreda presenta la novel·la com la història d’una família rica, una casa abandonada i un jardí que guarda records. Explica que la narració va créixer a partir de personatges i escenes que se li imposaven, fins que el mirall trencat es va convertir en la imatge adequada: cap vida no es pot reflectir sencera, només en fragments.
També destaca els secrets, els amors mal encaminats i la infantesa com a nucli poètic del llibre. Aquest marc d’autora no inicia l’acció, però prepara el lector per una saga on objectes, animals i espais conserven allò que les persones no poden dir.
El pròleg serveix de mapa interpretatiu, però no com a explicació que anul·li l’ambigüitat de la novel·la. Rodoreda vincula la forma fragmentària amb una idea psicològica precisa: els personatges no posseeixen una memòria total de si mateixos, i el lector tampoc no rep una cronologia completa des d’una sola consciència. El jardí i la casa funcionen com a dipòsits de vida viscuda, mentre que el mirall trencat assenyala la impossibilitat de recompondre-la sense pèrdues. L’autora també anuncia una tensió decisiva entre la infantesa com a espai de plenitud i l’edat adulta com a territori de secrets, desig i degradació.
El fermall i el secret
Teresa Goday, filla d’una peixatera, té un fill amb Miquel Masdéu, un fanaler casat. Quan el financer vell Nicolau Rovira li proposa matrimoni, ella amaga el nadó amb la tia Adela i utilitza els diners d’un fermall de brillants, que ven d’amagat, per facilitar que Miquel i la seva dona criïn el nen.
Després fingeix haver perdut la joia i deixa que Nicolau en compri una de nova, protegint així la seva mentida. El fill rep el nom de Jesús i Teresa en serà padrina. Nicolau mor al cap de poc, però el matrimoni li ha donat a Teresa fortuna, accés als salons burgesos i una identitat que cobreix els seus orígens.
L’ascens de Teresa no és una simple fugida de la pobresa: depèn de la seva capacitat per llegir què poden comprar els diners i què pot ocultar una aparença ben composta. El fermall transforma una relació amorosa en capital i, després, en prova falsa d’afecte conjugal. La seva decisió de sostenir econòmicament el fill revela alhora una responsabilitat real i una separació deliberada entre maternitat i vida pública. Teresa no esborra el passat; el reorganitza perquè pugui continuar existint sense destruir el futur que s’ha procurat.
La violinista de Viena
A Viena, el diplomàtic Salvador Valldaura queda captivat per Bàrbara, una violinista jove que havia vist tocar en un concert. El seu amic Joaquim Bergadà els presenta, i les passejades i les flors que Salvador li envia converteixen una atracció tímida en una breu intimitat. Bàrbara revela la seva por als miralls i la ferida antiga de l’absència de la mare.
Dos dies després del seu primer sopar, Salvador s’assabenta que s’ha ofegat al canal. Durant mesos torna als llocs on l’havia vista i troba en un quadre de la Mare de Déu una semblança que no el consola. Traslladat a París, recupera a poc a poc l’equilibri; a Barcelona coneix Teresa, la vídua Rovira, i comença a imaginar una altra vida.
Bàrbara entra en la novel·la com una persona i, gairebé immediatament, com un record que Salvador no pot dominar. La seva por al mirall anticipa una identitat amenaçada per imatges que es repeteixen sense oferir sortida; la seva mort converteix la música en una associació involuntària amb la pèrdua. Salvador no supera el dol mitjançant una revelació o una cura, sinó a través del canvi d’escenari i d’una nova relació. La seva manera de continuar és, doncs, menys una resolució que una capa nova damunt d’una ferida que es manté activa.
La torre dels Valldaura
Salvador es casa amb Teresa i, perquè ella enyora Barcelona quan ell treballa a París, compra una torre abandonada a Sant Gervasi. La parella la restaura i hi instal·la el servei, el jardí, els animals i una filla, Sofia, nascuda després del retorn definitiu a la ciutat. El parc inclou una bassa fonda, una gàbia d’ocells i un llorer que un llamp parteix durant una tempesta.
Sofia creix molt unida al pare, que la duu a veure els faisans i li confia que heretarà els seus béns. Quan Salvador mor d’un atac sobtat, però, el testament deixa la torre a Teresa. Sofia, que havia confiat en la promesa paterna, interpreta el llegat com una traïció i plora sola, ferida en el seu orgull.
La torre converteix la riquesa en un espai habitable i, alhora, en una estructura que conserva els secrets de qui hi viu. El jardí sembla oferir a la família una natura ordenada, però la bassa, els animals abandonats i el llorer ferit introdueixen des del començament una vulnerabilitat que l’elegància no pot corregir. La promesa privada de Salvador a Sofia crea una expectativa d’exclusivitat; el testament la contradiu i ensenya a la filla que l’amor patern no equival necessàriament a justícia material. La futura fredor de Sofia neix, en part, d’aquest primer desengany.
Amors sota el testament
Teresa inicia una relació secreta amb el notari Amadeu Riera, l’home que coneixia dels cercles del seu marit i en qui confia per tractar els assumptes de la família. Quan Joaquim Bergadà ofereix comprar la masia de Vilafranca, Teresa tem que Salvador accepti per complaure el seu amic.
Demana a Riera que l’orienti contra la venda; el notari persuadeix Salvador que conservi la propietat, i la intervenció professional encobreix la seva intimitat amb Teresa.
Mentrestant, Jesús Masdéu, criat per Miquel, visita la seva padrina quan ja és un noi. La trobada el confronta amb la distància entre la casa luxosa i la seva vida modesta. Teresa li paga els estudis, i Jesús es forma com a pintor, encara que ella no considera gaire prometedora la seva obra.
En Teresa conviuen dues formes d’amor que no poden ocupar el mateix lloc: l’afecte privat, que busca intensitat, i la lleialtat familiar, que exigeix administrar patrimoni i aparences. Riera pot protegir la masia perquè és alhora notari i amant, una doble funció que torna impossible separar l’interès de la passió. La visita de Jesús fa visible una altra fractura: el benestar de Teresa no suprimeix la diferència social entre mare i fill, sinó que la decora amb beneficència i estudis. Donar diners permet mantenir el vincle, però no pas recuperar la intimitat perduda.
La filla de Lady Godiva
Eladi Farriols, hereu d’un negoci tèxtil, festeja Sofia i, després de la mort de Salvador, acaba casant-s’hi. Durant l’espera s’enamora de Pilar Segura, artista del Paral·lel que actua com Lady Godiva, i ella queda embarassada. Eladi no reconeix la nena. Pilar, sense recursos per criar-la, acaba cedint-la a una parella rica que promet donar-li una llar si ella desapareix de la seva vida.
A la nit de noces, Eladi explica a Sofia que té una filla. Sofia conté la ràbia, però decideix incorporar la criatura a la torre i fer-se’n càrrec. La nena, Maria, creix a la casa com si fos una parenta. L’acceptació de Sofia no és tendresa simple: també és una manera de mantenir Eladi sota el pes visible del seu secret.
La confessió d’Eladi arriba quan el matrimoni ja ha convertit la intimitat en una negociació de poder. Sofia no respon amb una ruptura perquè la seva educació emocional li ha ensenyat a controlar, no a exposar, la ferida. En acollir Maria, transforma una humiliació en una posició d’autoritat: la nena podrà viure sota la seva protecció, però també serà un record permanent de la infidelitat del marit. La decisió combina cura i domini, cosa que impedeix reduir Sofia a una madrastra cruel o generosa. La família comença a sostenir-se mitjançant una veritat parcial.
Tres infants i un silenci
Sofia té dos fills amb Eladi: Ramon, robust i impulsiu, i Jaume, prematur, fràgil i sovint malalt. Eladi celebra els naixements, però afavoreix Maria, i Sofia respon fent de la noia una filla pròpia mentre manté amb el marit una rivalitat silenciosa. També vigila com Eladi s’apropa a les minyones; ell inicia una relació amb Armanda, la cuinera, i després la abandona, però Sofia la conserva a la casa.
Teresa, mentrestant, s’afebleix i comença a perdre mobilitat. Jesús Masdéu treballa com a pintor i continua visitant la torre, sense arribar a guanyar-se l’admiració artística de Teresa. Dins del parc, Ramon i Maria comparteixen jocs i complicitats, mentre Jaume queda sovint al marge, massa feble per seguir-los.
La llar no és violenta per manca d’afecte, sinó perquè l’afecte es reparteix de manera desigual i es fa servir com a moneda. Eladi busca en Maria una resposta emocional que no troba en Sofia; Sofia converteix la cura de la nena en una forma de desafiament; Armanda suporta l’aventura perquè pertany a una casa que li ofereix estabilitat i proximitat. Jaume, dependent dels altres per gairebé tot, queda exposat a una fraternitat on la complicitat dels dos grans pesa més que la responsabilitat adulta. El silenci dels grans no protegeix els infants; els deixa sols amb els seus poders limitats.
La branca sobre la bassa
Jaume busca refugi en l’àvia Teresa, les plomes de paó i els seus petits descobriments al parc. Ramon i Maria, en canvi, el tracten sovint com un destorb: l’humilien, l’espanten i el deixen lligat a un arbre. Després que Jaume expliqui a la institutriu que els ha sentit a la teulada, Ramon el persegueix fins a la bassa amb una branca bifurcada que ha afilat.
Maria participa en l’assetjament i el punxa amb una agulla; Ramon l’empeny, i Jaume cau a l’aigua. Els adults el troben mort. Armanda veu una marca al coll que no sembla causada per l’ofegament, però ningú no exposa públicament el que sospita. Teresa afegeix una ploma de paó al fèretre del nét que tant havia protegit.
La mort de Jaume neix d’una cadena de crueltats petites que la família ha tractat com a jocs infantils. La seva fragilitat física no explica per si sola la tragèdia; el determinant és que els adults no reconeixen com a greu el desequilibri de poder entre els germans. La branca, abans un objecte del parc, es converteix en instrument perquè l’agressió es pugui executar sense que els infants n’entenguin plenament el pes moral. La ploma que Teresa posa al taüt ofereix una resposta afectiva, però no una reparació. El secret protegeix la reputació de la casa mentre deixa la culpa dins dels supervivents.
La veritat dels germans
Quan Ramon i Maria arriben a l’adolescència, la seva intimitat es torna més intensa i ambigua. Durant unes vacances amb amics, Ramon veu Maria acostar-se a Màrius Balsareny i sent gelosia; després, al terrat de la torre, recorda que ell i Maria han travessat junts la infantesa com si els pertanyés.
La institutriu Rosa, a punt de deixar la casa, alerta Eladi que la relació dels joves pot anar més enllà de la fraternitat. Eladi ordena que tornin i confessa a Ramon que Maria és la seva filla amb Pilar, de manera que tots dos són germans. Ramon fuig de la torre i, sense poder acomiadar-se cara a cara, besa la porta de Maria. Ella no l’obre. La revelació transforma un vincle secret en una impossibilitat explícita.
La revelació no introdueix una prohibició nova, sinó que reordena retrospectivament la identitat dels dos joves. Allò que Ramon havia viscut com una intimitat escollida queda subordinat a una genealogia que cap dels dos no podia conèixer. El secret d’Eladi, guardat per protegir la seva posició, ha deixat els fills sense informació necessària per interpretar els seus sentiments. La culpa, per tant, no recau només en el desig adolescent: també pertany als adults que van administrar la veritat segons la conveniència. La porta tancada de Maria fixa la conseqüència física d’aquesta nova frontera: els germans ja no poden tornar al món compartit d’abans.
Maria salta del terrat
Després que Ramon marxi, Maria queda sola a la torre i puja cada nit al terrat per buscar-lo. Al jardí troba la branca que havia ferit Jaume i reviu els jocs que els tres infants compartien. A l’àlbum de Teresa descobreix un retrat de Lady Godiva, artista del Paral·lel que s’assembla extraordinàriament a ella; la imatge li fa present una vida anterior que ningú no li havia explicat.
Maria mira el seu reflex, es despulla i després puja a la teulada. Una teula cedeix sota el seu peu, i ella cau sobre el llorer, on una branca li travessa el cos. La casa perd la seva filla més enigmàtica. Sofia es refugia en el control i estripa les cartes antigues de Lluís Roca, com si també pogués eliminar la seva pròpia tendresa.
Maria tracta la infantesa com una realitat que es podria conservar si rebutgés el futur que li ofereix el món adult. La revelació del parentiu amb Ramon no és l’única causa del salt: la noia ja ha crescut dins d’una casa on amor, filiació i veritat s’han mantingut separats. El llorer uneix el seu cos amb el jardí i amb la memòria dels jocs, però aquesta unió només es produeix a través de la mort. L’escena no presenta la seva decisió com una solució romàntica; mostra, més aviat, com una família que impedeix parlar de les ferides deixa la jove sense llenguatge per imaginar una vida posterior.
Eladi davant la llosa
Després de la mort de Maria, Eladi es retira dels negocis i es tanca a la biblioteca, obsessionat amb llibres que ordena però gairebé no llegeix. Troba unes notes de Salvador sobre la torre i els seus records; després de llegir-les, crema les fotografies de Ramon i Maria. En una rara sortida, encarrega una llosa amb el nom de Maria per al peu del llorer i passa hores assegut davant la pedra.
La seva salut empitjora i mor a casa. Armanda, que troba una ampolleta de medicina buida i recorda haver vist un flascó semblant a l’habitació d’una antiga minyona, sospita que pot contenir una pista, però ningú no n’identifica el contingut. Sofia rep la mort del marit amb una serenitat que desconcerta Jesús Masdéu.
El dol d’Eladi es manifesta com una pèrdua de capacitat per actuar: la biblioteca, abans espai de cultura i posició social, esdevé un recinte on els llibres substitueixen els vincles. Cremar els retrats és un intent de controlar la memòria després d’haver fracassat a protegir els fills. La llosa, en canvi, fixa un nom al lloc concret on Maria va morir; és un gest de reconeixement tardà, no una absolució. L’ampolleta queda sense diagnòstic i impedeix que la mort es tanqui en una explicació segura. Rodoreda manté així la diferència entre sospitar una causa i saber-la.
La perla sota la roba
Teresa passa anys paralitzada, depenent d’Armanda, mentre el notari Riera la visita després d’una llarga separació. Encara l’estima, però la seva trobada també confirma com els anys han convertit la passió en record. Teresa li encarrega un testament que deixa la torre a Maria, la néta que no li retorna l’afecte, perquè no vol que ningú altre en disposi.
Durant una febre i una llarga agonia, recorda els homes de la seva vida, el fill que va allunyar i la mort de Jaume i Maria. Després que Salvador mor, Teresa havia sostret del fèretre la perla grisa que ell volia dur enterrada, massa preciosa per deixar-la al cementiri. Ara la conserva oculta mentre el cos se li debilita; mor sense arribar a veure el futur que havia imaginat per a Maria.
El testament de Teresa converteix l’herència en una forma de relació que continua més enllà de la capacitat de parlar. Deixa la casa a Maria no perquè la noia l’hagi estimada, sinó perquè Teresa decideix que el vincle té valor independent de la reciprocitat. La perla robada al cadàver de Salvador és una miniatura de la seva manera de conservar el passat: la joia passa de mà en mà i manté un desig viu quan els seus portadors ja no hi són. La mort de Teresa no resol els secrets de la família; els lliura a una casa cada vegada més buida.
La torre en guerra
Quan esclata la guerra, Sofia prepara la sortida a l’estranger amb Marcel, el xofer, i Miquela; amaga les joies entre la roba i dona diners a Armanda, que es nega a abandonar la torre. Després de veure marxar la seva mestressa, Armanda es posa el dominó violeta i recorre la casa amb un mirallet de mà. Cau a l’escala, el mirall es trenca i els fragments li retornen imatges de les persones que han viscut allí.
Milicians ocupen la torre i en retiren mobles i llibres. Jesús Masdéu, ara comandant, reconeix Armanda, impedeix que destrueixin les habitacions que ella vol preservar i li aconsegueix un pis. Quan la guerra acaba, Armanda torna a dormir a la casa gairebé buida, fins que entrega les claus a Fontanills.
La fugida de Sofia converteix la torre en un espai políticament vulnerable, però Armanda la defensa per una lleialtat que no depèn de la propietat legal. El mirall trencat concentra la forma de la novel·la: cada fragment mostra una escena, cap no pot restituir el conjunt. La visió d’Armanda no és una recuperació ordenada del passat, sinó una irrupció que l’envaeix quan ja no té ningú amb qui compartir la casa. La protecció de Jesús és concreta i limitada: salva unes habitacions i troba allotjament per a ella, però no pot impedir la dispersió dels objectes ni el canvi d’època.
La mare i el fill tornen
Molt després de la guerra, Sofia torna de França, vídua d’un industrial, amb el projecte de fer enderrocar la torre i construir-hi pisos. Uns descarregadors ja han començat a buidar la casa quan hi apareix Ramon, envellit i empobrit, amb dona i fills. Feia anys que no veia la mare; la conversa és tensa, però ell li explica que ha format una família.
Sofia li ofereix un taló, que ell accepta perquè les privacions han pesat sobre els seus fills. Armanda també entra a la torre: revela on va amagar les joies i l’argenteria, i recorda que Jesús va morir al front. Només demana esqueixos dels rosers. El vell Riera, que havia tornat a passar per la casa i havia reconegut Ramon, queda amb el pes de la seva antiga relació amb Teresa.
El retrobament no reconcilia de sobte mare i fill. Sofia parla com una propietària que vol reparar una obligació, mentre Ramon rep els diners com un pare que necessita alleujar la vida dels seus fills. La diferència entre ells és material i afectiva: el patrimoni que Sofia conserva no ha pogut restituir els anys que Ramon va viure fora de la família. Armanda, en canvi, torna a la casa per un motiu petit i concret, els esqueixos, i és qui lliura a Sofia els últims rastres dels objectes amagats. El passat reapareix en formes pràctiques, no en una reconciliació sentimental.
La rata entre les runes
Abans que els treballadors retirin la llosa del llorer, la veu de Maria imagina que encara pertany a la torre i demana que no se n’enduguin les restes. La seva presència invisible frega les galtes dels homes de la conductora, que prenen les aparicions per superstició i continuen buidant les habitacions. Una rata que viu entre els mobles malmesos recorre el jardí, busca menjar a les escombraries i torna a amagar-se a la casa.
Els treballadors apilen mobles i papers i els cremen; després tallen els arbres i comencen a enderrocar la torre. La rata intenta refugiar-se en un castanyer, però queda morta dins l’esvoranc, amb el cap rosegat i envoltada de mosques verdes. La casa desapareix, i amb ella, el darrer lloc material dels records.
El final desplaça el focus dels propietaris i dels amants cap a dos supervivents sense poder: el fantasma de Maria i la rata. La primera depèn dels objectes i dels espais per continuar sent algú; la segona depèn de les runes per alimentar-se. Quan la casa cau, la destrucció no separa els records de la matèria, sinó que elimina la matèria que els sostenia. La rata no és una sortida simbòlica cap a una nova vida: mor atrapada en l’espai que els humans han abandonat. El desenllaç nega tant la restauració de la família com la supervivència intacta del seu món.
Anàlisi
Mirall trencat explica la decadència d’una família mitjançant escenes que no encaixen en una crònica lineal. La narració salta entre consciències, edats i records, i obliga el lector a reconstruir les relacions com qui recull peces disperses d’una casa. Aquesta forma no és un ornament: correspon a una família que només pot mantenir-se unida amagant informació. Teresa oculta la maternitat; Eladi retarda la veritat sobre Maria; Sofia converteix el dolor en control; Ramon i Maria descobreixen massa tard què significa el seu vincle.
La torre encarna el privilegi, però no és una protecció moral. La riquesa permet a la família decorar, heretar i acomiadar els morts amb pompa; no impedeix que els nens es facin mal, que els adults s’utilitzin o que els secrets deformin les relacions. Armanda, des de la seva posició de servei, veu sovint allò que els amos no volen mirar. Tanmateix, la seva lucidesa no li concedeix poder per reparar-ho. Aquesta diferència entre saber i poder és una de les tensions més punyents del llibre.
La infantesa apareix com una forma de plenitud sensorial, feta de plomes, insectes, aigua i jocs, però no com una innocència sense crueltat. Ramon i Maria poden estimar Jaume i alhora fer-li mal; els adults poden estimar els fills i deixar-los sols amb veritats que els afecten. La nostàlgia, per tant, no restaura un paradís perdut. El retorna amb les seves ombres.
Finalment, la destrucció de la casa impedeix una reconciliació fàcil amb el passat. El testament, la llosa i els objectes amagats preserven fragments, però no recuperen les persones. La novel·la sosté que la memòria és poderosa perquè persisteix en llocs i coses, i dolorosa perquè mai no restitueix el que va perdre.
Resum de ressenyes
Mirall trencat is highly praised for its complex characters, poetic prose, and exploration of family secrets across generations. Many reviewers highlight Rodoreda's masterful use of symbolism and fragmentary narrative structure. The novel's themes of memory, time, and decay resonate strongly with readers. While some find the pacing slow or characters difficult to connect with, most consider it a masterpiece of Catalan literature. The final chapters, in particular, are often cited as hauntingly beautiful and impactful.
La gent també llegeix
Personatges
Teresa Goday
Ascens social secretFilla d’una venedora de peix, Teresa combina una bellesa que li obre portes amb una lucidesa pràctica sobre els diners i les convencions. Vol escapar de la precarietat sense renunciar del tot als afectes que ha deixat enrere. Les joies, les flors i els dolços li ofereixen plaer sensorial, però també són maneres de donar forma a una vida que sovint ha hagut de dissimular. És capaç de tendresa i d’egoisme, d’una generositat concreta i d’un silenci calculat. La seva presència organitza les relacions de la família, encara que mai no pugui controlar completament allò que els altres hereten d’ella.
Salvador Valldaura
Pare d’una casa plenaDiplomàtic i propietari, Salvador busca en la música, els arbres i les terres una vida menys rígida que la carrera pública. El seu temperament és amable i reflexiu, però la nostàlgia el manté parcialment tancat als qui l’envolten. Estima Teresa i la filla Sofia, encara que els seus gestos d’afecte no sempre coincideixen amb les promeses que fa. La torre que compra es converteix en una extensió del seu ideal de tranquil·litat, un món on els animals, les plantes i els objectes semblen poder durar més que les persones.
Sofia Valldaura
Hereva del controlSofia creix dins d’una casa que no acaba de sentir seva i aprèn aviat a protegir-se mitjançant l’autocontrol. És orgullosa, intel·ligent i exigent amb ella mateixa, però també necessita ser estimada i reconeguda, especialment pel pare. La seva manera de tractar els altres pot semblar freda perquè converteix l’acceptació i el silenci en eines de poder. Té una relació complexa amb la mare i amb el marit, i mira la bellesa, les joies i la propietat com a signes d’ordre. La seva força no elimina la vulnerabilitat; sovint la cobreix amb una compostura impenetrable.
Eladi Farriols
Marit de desigs dispersosEladi prové d’una família de comerciants tèxtils i sap representar cortesia, elegància i seguretat, encara que per dins sigui més passiu que decidit. Se sent atret per les artistes i per la novetat amorosa, però evita assumir plenament les conseqüències dels seus actes. La seva vida es divideix entre la respectabilitat de la família, els seus impulsos i una nostàlgia que no sap explicar. Com a pare, ofereix afecte de manera desigual, i com a marit tendeix a deixar que Sofia sostingui les tensions que ell ha creat.
Maria
Nena del jardíMaria creix a la torre amb una bellesa expressiva, una seguretat precoç i una imaginació molt lligada al jardí. És observadora i capaç de canviar de tendresa a crueltat, especialment quan participa en els jocs amb els altres nens. La seva relació amb Sofia és afectuosa en alguns moments, però mai no queda lliure de les tensions entre els adults. Maria busca pertànyer a la família i, alhora, inventa un món propi a partir de les nines, els vestits, les flors i les estacions. La seva infantesa és intensa, però l’entorn que la protegeix també la limita.
Ramon Farriols
Germà inquietRamon és el fill gran de Sofia i Eladi, un noi físicament vigorós, impulsiu i sovint cruel amb qui considera feble. La seva energia conviu amb una necessitat intensa de compartir el món secret de la infantesa, sobretot amb Maria. No és especialment introspectiu mentre és petit, però la seva vida interior s’omple de records i remordiments quan les decisions dels adults canvien el sentit dels seus vincles. Té dificultats per posar en paraules el que sent, i sovint respon fugint, actuant o aferrant-se a objectes que li recorden la casa.
Jaume Farriols
Infant fràgil i atentJaume és el fill petit de Sofia i Eladi, de salut feble i cos delicat. Mentre Ramon i Maria s’imposen als jocs, ell busca companyia en la natura, en les petites bestioles i en els objectes que pot observar amb calma. La seva imaginació transforma el parc en un món ple de descobertes, i Teresa li ofereix una de les poques relacions adultes on se sent benvingut. Jaume no és només vulnerable: posseeix una curiositat pacient i una sensibilitat per allò que els altres passen per alt, trets que el fan especialment exposat a les tensions de la casa.
Armanda
Memòria fidel de la casaArmanda comença com a ajudant de cuina i es converteix en una presència constant a la torre. És observadora, treballadora i capaç de llegir els canvis d’humor dels amos sense que ningú li expliqui res. La seva lleialtat no és obediència cega: veu les injustícies i els secrets, però sovint tria protegir les persones i els objectes abans que exposar-los. El seu amor per la casa neix de la feina, dels vincles i dels anys acumulats entre les seves parets. Té una vida modesta, però conserva una dignitat pràctica que li permet sobreviure als canvis dels poderosos.
Amadeu Riera
Notari de vida secretaAmadeu Riera és un notari conegut, atent als detalls i amb una aparença romàntica que contrasta amb la seva professió. La seva integritat pública conviu amb una vida emocional que manté protegida de les convencions socials. És capaç de reflexionar sobre el pas del temps i els automatismes de la vida, però aquesta lucidesa no el fa lliure de les seves decisions. La seva relació amb Teresa revela una capacitat de tendresa que poques vegades apareix en la seva vida ordinària.
Bàrbara
Violinista de VienaBàrbara és una jove violinista vienesa, tímida en les primeres trobades i més oberta quan se sent segura. La música, els records de la mare absent i la seva sensibilitat davant dels miralls defineixen una interioritat fràgil i rica. La seva presència marca profundament Salvador, tot i que la relació entre tots dos dura poc. És una figura construïda tant per les seves pròpies inquietuds com pel record que deixa en els altres.
Joaquim Bergadà
Amic sempre inquietJoaquim Bergadà és amic de Salvador i home de món, amb una facilitat per perseguir conquestes que amaga una soledat més persistent. Té humor i capacitat de conversa, però també una tendència a interferir en vides alienes sense mesurar-ne les conseqüències. La seva relació amb Eulàlia canvia amb els anys i mostra una necessitat de companyia que ell mateix no sempre reconeix.
Eulàlia
Padrina de mirada finaEulàlia és amiga de Teresa i padrina de Sofia. Té intuïció social, parla amb franquesa i sap captar les rivalitats que els altres prefereixen dissimular. La seva vida està marcada per l’afecte, el dol i el record d’una Barcelona que canvia. És alhora observadora dels secrets familiars i participant en una història amorosa pròpia, més tardana i menys convencional del que havia imaginat.
Jesús Masdéu
Pintor fillol de TeresaJesús és fill de Miquel Masdéu i creix lluny de la riquesa de la torre, tot i ser fillol de Teresa. De nen, observa els objectes de la casa amb admiració i una mica de desconcert; de gran, es fa pintor i manté una relació afectuosa, encara que desigual, amb la seva padrina. La seva sensibilitat artística conviu amb una autoestima insegura i amb la dificultat d’acceptar que la seva obra no rep sempre l’elogi que busca.
Pilar Segura
Artista del Paral·lelPilar és una artista coneguda com Lady Godiva, atractiva i afectuosa, que intenta sostenir-se dins un món d’espectacles i dependències econòmiques. La seva relació amb Eladi és sincera per part seva, però no li garanteix seguretat ni reconeixement. La maternitat l’obliga a prendre decisions doloroses sota la pressió de la pobresa i de les convencions. La seva presència continua projectant-se sobre la vida de la filla.
Nicolau Rovira
Financer generós i vellNicolau és un financer ric i vell que s’enamora de Teresa quan ella encara pertany a un món social molt diferent del seu. Sap que ella no el pot estimar de la mateixa manera, però li ofereix fortuna i una posició segura. La seva generositat és sincera, encara que no sigui desinteressada de tota necessitat afectiva.
Miquel Masdéu
Fanaler i pare de JesúsMiquel és fanaler, home de vida modesta i presència intensa en la joventut de Teresa. La seva manera d’estimar és directa i física, però la seva vida prèvia limita allò que pot oferir-li. Com a pare de Jesús, intenta donar al fill una oportunitat que ell mateix no ha tingut.
Tia Adela
Confident de TeresaAdela és la tia de Teresa i una de les poques adultes a qui la jove pot confiar les seves angoixes. És pràctica i protectora, encara que no sempre comparteixi les decisions de la neboda. La seva ajuda contribueix a sostenir els vincles que Teresa manté separats.
Josep Fontanills
Administrador de la famíliaFontanills administra les propietats dels Valldaura i és conegut per la seva honradesa i prudència. Té una relació llarga amb la família i es preocupa tant pels comptes com per la continuïtat dels llocs que gestiona. La seva manera metòdica de parlar contrasta amb les crisis emocionals dels amos.
Senyoreta Rosa
Institutriu severaRosa educa els nens de la torre i intenta imposar disciplina en una casa on les fronteres entre servei i família són confuses. És orgullosa de la seva formació i sensible a les humiliacions, però també pot actuar moguda per la gelosia i el ressentiment. La seva mirada cap als joves detecta tensions que els pares prefereixen no afrontar.
Màrius Balsareny
Company rebel de RamonMàrius és company d’estudis de Ramon, jove prim i políticament inquiet. La seva proximitat amb Maria durant unes vacances desperta en Ramon una gelosia que no sap reconèixer ni contenir. Representa una vida juvenil que s’estén més enllà de la torre i les seves regles.
Marcel
Xofer de SofiaMarcel és el xofer de Sofia i coneix els moviments de la casa des de la discreció del servei. La seva relació amb Rosa i la seva ajuda pràctica durant la guerra mostren que els treballadors també construeixen xarxes pròpies de lleialtat i supervivència.
Recursos narratius
El mirall de mà
Memòria en fragmentsEls miralls apareixen associats a la bellesa, la identitat i la por de no poder sortir d’una imatge. Bàrbara tem un mirall; Teresa i Sofia es miren mentre canvien; al final, Armanda trenca un mirall de mà i veu en cada tros una escena diferent de la vida a la torre. El recurs uneix la forma fragmentària de la narració amb l’experiència psicològica dels personatges: recordar no és recuperar una vida completa, sinó trobar-ne reflexos parcials.
La torre i el jardí
Arxiu viu de la famíliaLa torre de Sant Gervasi dona forma material a la saga: les habitacions separen els seus habitants, mentre el jardí els reuneix en els jocs, les rivalitats i les morts. El llorer, la bassa, la gàbia dels ocells i la casa de nines acumulen records que sobreviuen als canvis de propietat. Quan la família desapareix i l’edifici queda buit, el lloc deixa de protegir la memòria i es converteix en runa.
L’aigua
Límit entre infància i mortLa bassa, la pluja i el mar reapareixen en les escenes d’infantesa i de pèrdua. Per als nens, l’aigua és un espai de joc i imaginació; per als adults, és un record que retorna quan ja no poden reparar el que hi va passar. El contrast impedeix que el jardí sigui un paradís segur: la mateixa superfície que reflecteix el cel pot amagar perill, culpa i desaparició.
Les joies i els objectes
Herència del desigEl fermall de brillants, la perla grisa, la copa de peu verd i rosa, les plomes de paó i el cap de la nina passen entre generacions i mantenen presents persones absents. Els objectes valen per la seva bellesa, però també per allò que cada propietari hi ha amagat o projectat. La seva circulació fa visible que l’herència familiar no és només econòmica: inclou records, promeses i secrets que canvien de significat amb cada mà.
Descarregar PDF
Descarregar EPUB
.epub és ideal per llegir llibres electrònics en telèfons, tauletes i lectors electrònics.